 La construcció dels jardins del Castell de Peralada la podem
emmarcar dins la represa de l’art de la jardineria durant el segle
XIX a Catalunya, quan les famílies burgeses o les terratinents
benestants decideixen enaltir les seves llars iniciant aquests espais
amb la incorporació de varietats d’arbres i plantes.
Va ser, doncs, ara farà cent quaranta anys, quan D. Antoni de
Rocabertí, comte de Peralada, i D. Tomàs de Rocabertí, comte
de Savallà, en instal·lar-se a Peralada iniciaren tot un seguit de
reformes fonamentades en la seva formació i relacions amb la
capital francesa i en els seus vincles amb l’illa de Mallorca. A
les millores dutes a terme a l’interior del Castell i al Convent
del Carme, es sumaren les destinades a embellir el seu entorn i
així, igual que tot castell francès gaudia d’un gran parc o jardí,
els dos germans decidiren dignifi car el de Peralada à la façon
française integrant el terreny colindant anomenat Lo Bosch del
Comte amb l’oportú arranjament i ajardinament. L’encàrrec
es va fer a un dels més reputats dissenyadors de jardins resident
a París, François Duvillers (1807-1881), ”Architecte paysagiste
dessinateur de parcs et jardins” tal com ell mateix s’intitula,
quan té 70 anys, i és probablement a causa de l’edat (moriria
al cap de quatre anys) que no s’atansa a Peralada, però manté
una constant comunicació amb el comte don Antoni.
En els jardins de Peralada s’incorpora la tipologia que seguia
el model de Le Nôtre –jardí geomètric francès dels castells
de Versalles o Chantilly– que s’observa en els parterres de les
parts sud i oest més properes al Castell i, l’estructura tipològica
del jardí paisatgístic anglès, de formes sinuoses, s’implanta a la
resta del jardí.
 En el seu origen, l’extensió dels jardins fou de 3 hectàrees i 38
àrees ( 33.800 m2), i segons la llegenda adjunta hi hauria d’haver
fi ns a 63 zones diferenciades, entre les quals s’esmenten l’Avenue
des orangers, els Chemins vicinaux, el Laberynthe, el Tir au pigeon, el
Jeu de cricket, l’Habitation du jardinier, el Gymnase, el Kiosque de Pinus
Pinea, etc., encara que no totes s’executaren. La vegetació que
Duvillers incorpora és rica i variada, tant pel que fa a fruiters
productius com a plantes i arbres ornamentals amb espècies que
ha vist ben aclimatades a indrets de latituds similars com Còrsega
o Mònaco i d’altres d’exòtiques pròpies de països orientals,
arribant a les 158 varietats.
Els anys no passen debades, i tant la distribució de l’espai com
les espècies que avui conformen els jardins han sofert modifi
cacions; les unes realitzades voluntàriament responent a
qüestions estètiques o pragmàtiques, primerament pels nous
propietaris i descendents dels comtes en la primera dècada del
segle XX, més endavant, als anys 30, per Miquel Mateu, o
en èpoques més recents als anys 90, mentre que les altres han
estat fruit dels avatars climatològics. Així, per exemple, sabem
que "l"any de la fred" (1956), matà gairebé tots els eucaliptus i
molts dels tarongers.
A la present exposició el visitant podrà contemplar documents
com els plànols originals; part de l’epistolari de François Duvillers
amb Antoni de Rocabertí custodiat a l’Arxiu del Regne de
Mallorca; els àlbums impresos a l’Escola de Palaci “Catálogo
de Plantas del Parque del Conde de Peralada” i “Catálogo de
frutales del Conde de Peralada”, o la monografi a de François
Duvillers Les Parcs et jardins (1878), que incorpora el plànol de
Peralada, així com alguns estris d’època, com la campana-hivernacle.
També tindrà ocasió de veure un interessant material
complementari, amb una nodrida representació de bibliografi
a adquirida pels comtes: a les subscripcions a revistes d’època
s’hi afegeixen llibres d’horticultura, jardineria, mobiliari rústic
i monografi es de botànics coetanis que treballaren a les Illes
Balears, a Catalunya i a la resta de la península.
Inés Padrosa Gorgot
Baixar-se PDF informatiu
|
